ESPÈCIE: FLORA ALPINA
Bella resistència
Quan parlem de flora alpina ens referim a la vegetació de l’alta muntanya, bàsicament herbàcia. Les dures condicions climàtiques d’aquest estatge junt amb la orografia i les característiques del sòl (com els fort pendent, les tarteres i les glaceres, la poca profunditat del sòl o la manca de nutrients) fan molt difícil la presència de vegetació arbustiva i arbòria.
És en aquestes zones on hi trobem les plantes més resistents i alhora més sensibles als canvis, i això no vol dir que no facin flors boniques! Tot i que la gran majoria són gramínies, les flors que apareixen a aquest estatge acostumen a ser molt grans en relació a la mida de la planta.
Les espècies de flora alpina han evolucionat per sobreviure a les dures condicions de l’alta muntanya, desenvolupant adaptacions ben curioses i sorprenents:
SEQUERA A L’HIVERN I A L’ESTIU. Les baixes temperatures a l’hivern congelen l’aigua i les plantes no la poden absorbir, i a l’estiu la forta radiació solar, el vent i la poca profunditat del sòl assequen el terreny, per tant, les plantes han d’estar molt ben adaptades a la sequera:
- Arrels profundes per accedir a l’aigua no glaçada, que a més ajuden a retenir i fixar el sòl.
- Pilositats a les tiges i fulles que retenen la humitat.
- Forma de coixinet per crea un microclima favorable al seu interior que aïlla del fred, vent, elevada radiació i manté la humitat.
- Les plantes a l’alta muntanya són molt baixetes, rastreres i properes al sòl, com gespes, per cobrir el màxim substrat possible evitant la competència amb altres espècies i per reduir l’exposició al vent.
FORTA RADIACIÓ SOLAR. La radiació solar a l’alta muntanya és molt intensa, i pot provocar cremades i dessecació de la vegetació.
- Una adaptació és la coloració blanca i sovint vellutada per reflectir la llum i reduir els efectes de la radiació solar.
- Existeixen espècies que s’associen a d’altres de més altes per aprofitar-se de la seva ombra.
CURT PERÍODE DE BONANÇA. La neu cobreix el sòl durant gran part de l’any i el temps disponible per a la reproducció és molt curt; per aquest motiu la major part d’espècies són perennes, poden reproduir-se vegetativament i els cicles vitals són molt ràpids. En aquest sentit, han desenvolupat unes flores proporcionalment molt grans per ser pol·linitzades ràpidament; en algunes espècies, com el safrà de muntanya (Crocus vernus) o la Soldanella alpina, la flor apareix ràpidament just quan comença el desglaç, encara entre la neu, per no perdre temps i evitar la competència.
Alguns exemples interessants de la flora de muntanya són la flor de neu (Leontopodium alpinum), tot i que també es pot trobar a l’estatge subalpí, la genciana nival (Gentiana nivalis), el julivert d’isard (Xatardia scabra) o el salze herbaci (Salix herbacia), un arbust que medeix poc més de 5cm d’alçada i que s’ha adaptat a viure a les congesteres.
La principal amenaça per la flora de muntanya és l’alteració del seu hàbitat. En molts casos les espècies més amenaçades de la flora de l’alta muntanya es troben a zones molt reduïdes i concretes del Pirineu.
- Es veuen afectades pels petits canvis que es van produint progressivament degut al CANVI CLIMÀTIC, però que són massa ràpids per a què la flora s’hi pugui adaptar; i les espècies més competitives d’estatges inferiors les comença a desplaçar i substituir.
- També per la DESTRUCCIÓ DE L’HÀBITAT per culpa de la obertura de camins, pistes d’esquí, etc.
- Un altre fort impacte es dóna per l’EROSIÓ DE L’HÀBITAT provocat per el pas de persones, especialment al derrapar corrents, bicicletes tot terreny o altres vehicles que no respecten els camins i per la SOBRE-CÀRREGA RAMADERA.
- DEIXAR RESTES D’ALIMENT provoca un increment de nutrients que no són propis d’aquest hàbitat, i permet que hi puguin començar a viure espècies pròpies d’estatges inferiors, que són competitivament superiors, de manera que desplacen i substitueixen a la flora típicament alpina, adaptada a viure amb pocs nutrients al sòl.
